L’edat d’or del capitalisme

A continuació, un treball individual que vaig realitzar a l’assignatura política i món contemporani: 

Conseqüències socials i polítiques del creixement econòmic als països occidentals durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial

 I. Introducció

El període comprès entre els anys 1945, amb la fi de la Segona Guerra Mundial, i 1973, que marca l’esclat de la crisi del petroli, es anomenat l’edat d’or del capitalisme, segons la definició encunyada per Hobsbawn1, perquè durant aquells anys es van produir al món occidental uns canvis polítics que van tenir com a gran conseqüència una millora sostinguda de l’estat del benestar i uns canvis socials d’un impacte excepcional.

Europa occidental, Japó, Austràlia, Canadà i la resta de països vinculats als Estats Units, la nova potència econòmica i política sorgida de les runes de la guerra mundial, van gaudir durant les tres dècades posteriors al 1945 del període de bonança econòmica més fort del segle XX, amb un ritme de creixement d’entre el 5% i el 6% anual, un procés que es va traduir en unes millores socials mai vistes. En la creació dels estats del benestar moderns van ser claus el triomf de l’economia keynesiana, amb les ajudes del Pla Marshall nord-americà, i després l’avenç de la socialdemocràcia a bona part dels països occidentals. La consolidació de les dones al mercat laboral, l’auge de les professions qualificades, el moviment dels drets civils, la irrupció del estudiants com a nova força política i la mort de la pagesia són algunes de les conseqüències més destacades d’aquest canvis.El capitalisme de mercat lliure que va provocar la Gran Depressió del 1929 va ser reestructurat totalment fins a quedar irreconeixible.

 II. Postguerra i recuperació d’Europa

Winston Churchill va descriure la Europa de la postguerra com “un munt de runes, una ossera, un viver de pestilència i d’odi”2. El conflicte bèl·lic 1939-1945 va suposar la pèrdua d’ aproximadament 60 milions de persones, 35 milions dels quals eren civils. Països com França, Alemanya, Polònia y el Japó van quedar arrasats. McMahon destaca la mort de 25 milions de soviètics, la pèrdua de la vivenda de nou milions de japonesos i la quasi total destrucció de ciutats com Colònia, Düsseldorf i Viena, entre d’altres desastres.

El 1945, el continent europeu i una part de l’Àsia no només mostren les doloroses ferides deixades per la guerra, sinó que l’equilibri de potències anterior al conflicte ha quedat totalment trastocat. Durant el mig segle posterior, el sistema internacional es mantindria partit en dos grans blocs: el nord-americà i el soviètic.

Malgrat les pèrdues, amb una estimació de 400.000 soldats morts, els Estats Units acaben la Guerra Mundial amb bona salut i consolidats com a potència econòmica mundial i nació més poderosa3. Gràcies a les polítiques del New Deal4, l’economia de guerra els va convertir en un país altament productiu, amb una millora en els salaris i unes xifres d’atur molt baixes. Mentrestant, el model socialista impulsat per la Unió Soviètica s’imposa a Europa oriental i la Xina, entre altres països, i influeix a diversos moviments revolucionaris d’Amèrica del sud, Àfrica i Àsia.

La dècada posterior a la fi del conflicte bèl·lic, el món va patir uns canvis polítics i d’organització importants. El 1945 es creen institucions internacionals com l’FMI i l’ONU. Un any més tard, els Estats Units van posar en marxa la reconstrucció d’Europa i Japó mitjançant el Pla Marshall (1948-1951), un programa d’ajuts per alleujar els problemes econòmics, fer front als emergents partits polítics comunistesi frenar l’extensió de la Unió Soviètica. En el context d’una Europa destrossada, la facilitat que podien tenir els partits comunistes per arribar al poder representava un problema per l’hegemonia i els interessos dels Estats Units. Per tant, els nord-americans van reforçar econòmicament els estats occidentals –acompanyat d’una immensa propaganda anticomunista, fomentada per la doctrina Truman– amb 12.700 milions de dòlars destinats a aliments, matèries primes i maquinària. Els estats europeus, els japonesos i els americans van forjar una aliança antisoviètica. Després de la recuperació experimentada amb la instauració del Pla Marshall, a molts estats europeus i al Japó van guanyar partits amb polítiques socialdemòcrates, garants del benestar social.

La fórmula keynesiana del New Deal americà s’escampa per Europa occidental i s’enforteix el precari estat del benestar. Els subsidis i l’atenció sanitària passen a ocupar la major de la despesa pública social6.

L’any 1949 es va crear la OTAN, una organització militar formada per 12 països (Estats Units, Canadà, Regne Unit, França, Itàlia, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i Portugal) concebuda per ser l’arma occidental contra el comunisme. Aquell mateix any també es va resoldre parcialment el conflicte d’Alemanya, amb la creació de la RFA (Alemanya capitalista) i la RDA (Alemanya comunista), tot i que al 1961 es va realitzar la construcció del mur de Berlín.

 III. El nou món capitalista

Al món occidental es van reduir espectacularment les desigualtats i la pobresa a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Les doctrines del mercat regulat van dominar a l’edat d’or del capitalisme, el consens del influent economista John Maynard Keynes es va establir, és a dir, la creença fèrria en l’economia mixta. La llibertat del mercat tenia que ser regulada per l’integrés públic per tal d’evitar desastres com el crack del 29. Durant aquell període, la població era partidària majoritàriament d’una redistribució moderada de la riquesa, capaç de beneficiar a tota la població7. El mercat va estar sempre per darrere de l’Estat. La confiança, el treball en comunitat i els fins comuns van ser idees que van tenir molta força a l’edat d’or: es va aconseguir més prosperitat, seguritat, serveis socials i major igualtat.

El creixement econòmic dels països d’Europa occidental i el Japó va estar tutelat pels Estats Units durant els anys posteriors a la fi de la guerra, però amb posterioritat cadascun d’ells va agafar camins diferenciats. De fet, l’augment econòmic del Japó, Alemanya, França o el Regne Unit va ser inclús molt superior percentualment a l’experimentat pels EUA a la mateixa època. La gran expansió econòmica dels anys 50 la van portar a terme governs conservadors moderats8. Més endavant, als països occidentals van arribar al poder els partits socialdemòcrates, que tenien l’objectiu de garantir que la riquesa i els actius no es concentressin de manera desproporcionada en mans d’uns pocs privilegiats, amb la finalitat de crear un capitalisme de rostre humà, amb la capacitat de proporcionar uns drets i uns serveis per poder viure dignament, garantint oportunitats vitals al ciutadà. Durant aquells anys l’economia es va veure com una ciència moral, on les persones devien cooperar i treballar juntes pel benestar comú.

Als anys 60 es van registrar taxes d’atur a Europa del 1,5%, molt semblants a la dels països comunistes (0%). Durant l’edat d’or, el govern va tenir el paper de millorar les condicions de vida de l’electorat de la classe obrera, capaç alhora d’allunyar a l’esquerra del poder. També cal remarcar que l’esquerra radical va ser perseguida i anul·lada al món occidental. Els Estats Units, gràcies a la seva histèria anticomunista, van començar una caça de bruixes: el macarthisme9Els americans van realitzar una persecució paranoica dels moviments d’esquerres: van destruir organitzacions, van empresonar a milers de persones i van prohibir la cultura (cinema, llibres, art, etc) amb tendència esquerrana. En definitiva, van ser capaços de enderrocar el moviment obrer nord-americà. Als estats occidentals es va viure un autèntic pànic roig.

Als anys 50, al país nord-americà es van crear noves estructures de defensa pel conflicte de la guerra freda, com l’FBI i la CIA10, aquesta última concebuda com a braç operatiu dels serveis militars dels americans a l’estranger. Al 1953 es van produir els primers canvis de lideratge des del començament de la Guerra Freda entre les superpotències: per part dels soviètics, el moderat Khrusxov va ascendir al poder, i per part dels americans, el republicà Eisenhower va arribar a la Casa Blanca.

 IV. La revolució social

L’època tan pròspera que estaven vivint els països d’Occident va portar canvis socials molt rellevants. És a partir del 1945 que la paraula post (post modernisme, post industrial, etc) es comença a utilitzar. Un nou món estava sorgint.

Aquest augment de benestar i creixement econòmic va produir una revolució tecnològica: va transformar la vida quotidiana dels països rics (apareix la ràdio, la televisió, etc), la tecnologia es va tornar més complexa (el procés de creació era cada vegada més car i més complicat), i per última, les noves tecnologies feien servir de forma intensiva el capital i eliminaven la mà d’obra. L’home va ser capaç d’anar a l’espai: el soviètic Iuri Gagarin va ser el primer, l’any 1961.

La gran industrialització d’aquella època i l’augment espectacular de la tecnologia no van tenir en compte la contaminació i el deteriorament ambiental11.

El canvi social més dràstic va ser la mort de la pagesia després de 8.000 anys de civilització vivint fonamentalment de la terra. La proporció de camperols es va reduir espectacularment12. La industrialització mundial que havia pronosticat Karl Marx s’estava complint. Avui dia només Xina, el sud i el sud-est del continent asiàtic i l’Àfrica subsahariana segueixen estant dominats pel cultiu. El món occidental es va urbanitzar.

La classe treballadora va aconseguir grans èxits, grans nivells de vida. Els ciutadans dels països occidentals podien cobrir les seves necessitats bàsiques com no havien fet mai. Va haver-hi una sèrie de transformacions tècniques de la producció que van repercutir en l’enfonsament de la classe obrera als països occidentals. Les indústries van començar un procés de deslocalització al Tercer Món. Una conseqüència de la millora de la classe obrera va ser el paper de les dones al mercat laboral13, augmentant arreu les xifres de forma espectacular. Als països capitalistes, les dones es van convertir en una força política destacada, marcant el començament de l’època de l’alliberació de la dona. Van guanyar llibertat. Els afroamericans van guanyar nous drets als Estats Units. Va haver canvis a la conducta sexual –es va produir una revolució sexual- i van sorgir els primers moviments ecologistes, que avui dia continuen en augment.

Els anys 60 van ser també uns anys de forta frustració. Al 1968 van haver grans commocions com la mort de M. L. King, la revolta de París, la mort de Kennedy, etc.

Durant aquella dècada es va iniciar una revolució cultural a tot el món. Uns altres canvis molt importants van ser l’augment desmesurat de les professions qualificades, aquelles en les quals es necessitaven estudis secundaris i superiors – on els governs aspiraven a la total eradicació de l’analfabetisme- i el sorgiment d’una nova força política: els estudiants. Mai a l’historia havien representat una força tan potent, en part gràcies a les ajudes dels Estats del Benestar en el tema dels estudis. A partir dels 60 els estudiants van començar protagonitzar una sèrie de reivindicacions estudiantils, arribant al punt màxim de la revolta de París del 68. Un altre fet remarcable va ser l’augment massiu de les multinacionals.

Al 1950 hi havia unes 7.500, setze anys més tard, hi havia més de 23.000, es va produir una transnacionalització als estats europeus i més en concret als Estats Units: van començar a traslladar la seva societat mercantil, industrial, etc, a altres països, de manera que els seus interessos i activitats estiguin establerts en aquells. El món s’estava poblant de gegants multinacionals.

Els joves van ser els precursors d’uns canvis culturals i polítics: una generació de rebels sense causa amb una forta mentalitat desobedient i rebutjant l’ordre establert. Es va iniciar un moviment contracultural que congregava tres elements principals: sexe (descobriment de la píndola i augment de la pornografia), drogues (LSD, marihuana i peyote) i rock (una nova música que havia sorgit a l’època, amb artistes de la talla dels Rolling Stones, els Beatles o Bob Dylan). Els canvis que es van produir van ser trascendentals14.

Tota aquesta revolució cultural i social, que va produir també moviments de protesta –contra la guerra del Vietnam, contra les armes nuclears…- al final no van esdevenir en res, ja que es van moure massa al marge de les institucions polítiques formals.

La política en les dues dècades posteriors a 1950 va gaudir d’una forta estabilitat, encara que a finals dels 60 ja es comencen a percebre els canvis en l’estructura política de la economia mundial que es consolidarien el 1973, amb la crisi del petroli. El 1968 va ser només un signe de la propera situació que esdevindria al món occidental. Hobsbawn va escriure: ”L’edat d’or va perdre la seva brillantor, però havia estat la revolució més dràstica, ràpida i profunda en els assumptes humans de què es tingui constància històrica”15.

 V. El final de Keynes: l’època del neoliberalisme

Aquesta època tan pròspera i tan canviant va ser contrarestada a partir dels anys 70’ per la contrarevolució conservadora. Uns economistes partidaris de la llibertat de mercat i ignorats durant l’edat d’or– anomenats per Hobsbawm guardians de la fe16-, van començar a influenciar a polítics i governants. El benestar d’occident semblava etern fins que la crisi del petroli al 1973 va esdevenir, ni el keynesianisme es podia escapar de les crisis cícliques del sistema. Els somnis que s’havien forjat durant aquelles tres dècades van desaparèixer i es va iniciar la construcció d’un nou món. Les doctrines del laissez-faire es van començar a practicar, i avui constitueixen el pensament dominant. A partir de la crisi del petroli, el neoliberalisme es va convertir progressivament en l’amo del món.

___________________

1 Eric Hobsbawm (1917-2012) utilitza a partir dels anys seixanta l’expressió edat d’or del capitalisme per referir-se al període 1945-1973. Així apareix, per exemple, al llibre Historia del Siglo XX, capítols VIII-XIII.

 2 [R.Mcmahon: La guerra fría, una breve introducción. Pàgina 13. Ed. Alianza]35 milions dels quals eren civils. Països com França, Alemanya, Polònia y el Japó van quedar arrasats. McMahon destaca la mort de 25 milions de

 3 Al març de 1945, Harry Truman va pronunciar aquestes paraules: “Hem sorgit d’aquesta guerra com la nació més poderosa del món, la nació més poderosa, potser, de tota la història”. [R.Mcmahon: La guerra fría, una breve introducción. Pàgina 19. Ed. Alianza]

 4El New Deal va ser la política intervencionista imposada per Roosevelt per lluitar contra la Gran Depressió. Es tractava d’una espècie de matrimoni entre el liberalisme econòmic i la socialdemocràcia [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 273. Ed. Crítica]

 5 Als països d’Europa occidental creixia ràpidament l’afiliació a partits comunistes, que obtenien al voltant del 20% dels vots a les eleccions a França, Itàlia i Finlàndia. [J.Fontana: Por el bien del imperio. Pàgina 69. Ed. Pasado Presente]

 

6 A mitjans dels 60, la gent dedicada a activitats de benestar social representava el 40% de la població activa Gran Bretanya i el 47% a Suècia. [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 286. Ed. Crítica]

 7 ”En les tres dècades que van seguir a la guerra, economistes, polítics, comentaristes i ciutadans coincideixen en que una despesa públic alta, administrada per les autoritats nacionals amb la llibertat suficient per regular la vida econòmica, era una bona política” [T.Judt: Algo va mal. Pàgina 69. Ed. Taurus]

 8 [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 286. Ed. Crítica]

 9 Joseph McCarthy va ser un senador republicà de Wisconsin. La seva paranoia respecte al comunisme el va portar a situacions extremes. Al 1950 va declarar al públic que tenia a la mà la llista de 205 membres del Departament d’Estat que eren “comunistes i homosexuals que havien venut a quatre-cents milions d’asiàtics a un esclavisme ateu”. Dades, que posteriorment es van desmentir. [J.Fontana: Por el bien del imperio. Pàgina 109. Ed. Pasado Presente]

 10La primera actuació important de la CIA a Europa van ser les eleccions italianes d’abril del 1948. [J.Fontana: Por el bien del imperio. Pàgina 74. Ed. Pasado Presente]

 11 La ideologia del progrés donava per fet que el creixent domini de la naturalesa per part de l’home era la justa mesura de l’avanç de la humanitat. [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 264. Ed. Crítica]

 12 A Japó, la proporció de camperols es va reduir del 52,4 de la població en 1947, al 9% en 1985. [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 293. Ed. Crítica]

 13 Al 1940 les dones casades que vivien amb els seus marits i treballaven a canvi d’un salari constituïen menys del 14% de la població femenina als Estats Units. En 1980 constituïen una mica més de la meitat. [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 313. Ed. Crítica]

 14 Va permetre, per exemple: “El fet de que l’automòbil permetia als adolescents escapar del marc familiar les nits del dissabte i els hi proporcionava un espai privat apte per la intimitat de les parelles” [J.Fontana: Por el bien del imperio. Pàgina 400. Ed. Pasado Presente]

 15 [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 273. Ed. Crítica]

 16 [E.Hobsbawm: Historia del siglo XX. Pàgina 289. Ed. Crítica]

 Bibliografia

 Hobsbawm, Eric. Historia del siglo XX. Barcelona: Critica, 1995.

 Fontana, Josep. Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. Barcelona: Pasado y Presente, 2011.

 J. McMahon, Robert. La guerra fría. Una breve introducción. Barcelona: Alianza Editorial, 2009.

 Judt, Tony. Algo va mal. Madrid: Taurus, 2011.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s