El moviment LGTB i Harvey Milk

 INTRODUCCIÓ

El nostre treball està estructurat en cinc apartats, que han estat constituïts per dotar-lo de la cohesió interna necessària per fer-lo més entenedor.

En primer lloc, farem una breu sinopsis de la pel·lícula “Mi nombre es Harvey Milk”, explicant la vida del protagonista i el seu involucrament en el moviment d’alliberament gai.

En segon lloc, explicarem el recorregut del moviment LGTB als EEUU, és a dir quan va sorgir, per què i com, a més del seu desenvolupament històric i les eines polítiques que van utilitzar.

Seguidament, farem esment al moviment LGTB a l’Estat Espanyol seguint el mateix patró utilitzat en l’apartat anterior. Hem fet una anàlisi més extens en aquest cas, ja que hem trobat més informació i em pogut parlar amb persones que han explicat anècdotes que han viscut en aquest país.

En tercer lloc, hem cregut molt interesant fer una comparació dels dos col·lectius en els seus respectius països per analitzar quines reivindicacions i eines van utilitzar, i sobretot l’herència social que han deixat en cada país.

Per finalitzar , donarem la nostra opinió sobre la pel·lícula i tot el que envolta i ha envoltat aquest moviment social, i els reptes actuals als quals ha de fer front actualment.

SINOPSIS

Mi nombre es Harvey Milk”, és una pel·lícula nord-americana estrenada l’any 2008, dirigida per Gus Van Sant. El protagonista, Sean Penn, fa el paper d’un executiu de Wall Street neoyorkí anomenat Harvey Milk, el qual després de quasi quaranta anys ocultant la seva orientació sexual, decideix sortir de l’armari i mudar-se a San Francisco amb la seva parella sentimental.

Durant la estada a la seva nova ciutat, el protagonista obre un petit comerç de fotografia al carrer Castro, en una zona amb una forta població homosexual. Es a partir de l’obertura de la tenda quan Milk comença la seva carrera política, on poc a poc, es va convertint en un líder veïnal, i posteriorment en un líder polític gai.

És al 1973 quan Harvey Milk decideix presentar-se a les seves primeres eleccions com a supervisor de la ciutat, aconseguint bons resultats però sense aconseguir accedir al càrrec. Quatre anys més tard, el protagonista guanya les seves primeres eleccions, on és elegit com a supervisor de la ciutat de San Francisco, sent el primer polític gai que ostenta un càrrec públic a Estats Units.

Durant els onze mesos que Milk va exercir de supervisor, va aconseguir diversos drets basats en la orientació sexual. El dia 27 de novembre del 1978, el protagonista és assassinat per Dan White, un exregidor de San Francisco. La pel·lícula és una molt bona mostra del moviment d’alliberament gai que es desenvolupà als Estats Units en la dècada dels 70, i alhora un acostament més personal a la figura històrica de Harvey Milk.

EL MOVIMENT D’ALLIBERAMENT LGTB A EEUU

Durant els anys cinquanta i seixanta, la comunitat gai al Estats Units va ser objecte d’una gran repressió. La homosexualitat no estava penada per llei, però la societat i l’estat americà havien desenvolupat una forta discriminació envers el món gai, en especial en els àmbits rurals. Aquesta discriminació portava a molts homosexuals a viure amagats de la seva pròpia condició per por a represàlies ( laborals, socials, familiars, etc).

Alhora cal emmarcar tot aquest context en la discriminació que havien patit les minories als Estats Units, en especial el col·lectiu dels afroamericans. La lluita a favor dels drets civils que van esperonar aquests va ser font d’inspiració per altres moviments que també buscaven ser reconeguts socialment, en una societat on semblava que només exercien el poder el prototip de l’establishment americà (home blanc heterosexual més gran dels 50 anys).

Partirem de la base que el moviment d’alliberament LGTB als EEUU comença amb els fets de Stonewall a Nova York el 27 de juny de 1969. Els fets consistiren en uns disturbis de 3 dies entre els gais i la policia al bar de Stonewall, fruit d’una batuda policial.

Realment és a partir d’aquests fets quan podem considerar que la comunitat gai començà a organitzar-se en diferents col·lectius per lluitar pels seus drets i es comença a formar una subcultura gai difosa també per aquests. Alhora Stonewall també va ser el desencadenant de la “revolució internacional” d’aquesta comunitat, en extendre diverses respostes a aquests fets per molts països. Un exemple de la transcendència d’aquest fet es el nombre d’organitzacions gais, m’entres que al 1969 hi havia 50, només 4 anys després n’hi havia 800.

Organitzacions que val la pena esmentar i que van ser pioneres des d’un punt de vista històric en moviment LGTB són per exemple el Front d’Alliberament Gay, fundat a Nova York setmanes després dels fets de Stonewall. A final d’aquell any el GLF ja comptava amb grups en ciutats i universitats de tot el país, i encara que va tenir una existència fugaç ben aviat va ser reemplaçat per altres grups més estables com “Gay Activists Alliance”.

Un epicentre de la comunitat gai americana i la seva subcultura va ser la ciutat de San Francisco i en especial el districte de El Castro, on al final dels 60’s els homosexuals ja representaven una comunitat amb un nombre de membres elevats i aquesta es va convertir en la capital gai del món.

La raó per la qual aquesta ciutat tenia una forta població homosexual, té el seu origen a la segona guerra mundial, quan la ciutat va representar el port principal del pacífic. La gran concentració d’homes que van conviure durant aquell temps (molts es van instal·lar a S. Francisco), mitjançant un procés sociològic va constituir l’inici d’una comunitat gai principalment masculina.

La necessitat espacial de la comunitat homosexual a San Francisco va ser essencial i imprescindible pel moviment de alliberació. Van crear una societat cultural i política auto definida. D’allà va sorgir Harvey Milk, on amb el pas dels temps es va convertir un líder polític carismàtic, on va connectar la comunitat gai amb el sistema polític nord-americà, que va ser capaç de mobilitzar i organitzar el moviment gai.

 MOVIMENT LGTB A ESPANYA

A l’Estat Espanyol la comunitat LGTB va ser fortament reprimida durant més de 30 anys de dictadura de manera legal (exemple “Ley de Peligrosidad Social”). Es pot afirmar que durant els últims anys d’una moribunda dictadura va augmentar la repressió sobre aquests col·lectius al veure la possible obertura social. Es formulà una nova llei sobre perillositat i rehabilitació social que reemplaçava una d’anterior i condemnava més els actes sexuals, les associacions, trobades i qualsevol expressió (verbal o vestimenta) que podia suposar una inclinació homosexual.

Partirem de la base que el moviment per l’alliberament de la comunitat LGTB a Espanya comença amb la creació del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) l’any 1975, just després de la mort del dictador Franco.

El context històric es desenvolupa a partir del Manifest fet pel FAGC que proposava alternatives transformadores com creacions de comissions de gais en els partits polítics.

Durant aquets anys hi va haver molta persecució policial del franquisme i son nombroses les víctimes que van ser a la presó o es van suïcidar.

La critica de la ideologia dominant feia 3 denuncies cap a la moral judeo-cristiana per el sexisme, el masclisme i l’heterosexisme. A partir d’això es formen dues tendències del moviment gai en l’Estat Espanyol amb major èmfasis a Catalunya. La primera tendència es una línia majoritàriament d’un pensament que anteposa la igualtat com a valor primordial i mes important. Volien formar un front comú amb els altres moviments socials i desenvolupar una estratègia d’aliances amb sindicats, partits obrers i feministes. La segona tendència es de caràcter mes radical i mes llibertari que reivindica la diferencia, la part femenina de cada home i el plaer anal com revolucionari.

Les organitzacions d’alliberament del moviment gai a finals dels 70 tenien per objectiu fonamental derogar la “Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social” (LPRS). La estratègia era acumular forces socials i influir en la opinió pública. Les manifestacions del Orgull Gai cada vegada eren mes nombroses, al 1977 la primera a Barcelona i al 1980 es donen a molts altres llocs. Els grups d’aquells anys formaren la COFLHEE (“Coordinadora de Frentes de Liberación Homosexual del Estado Español”) amb una estratègia comuna anti-LPRS.

Al final s’aconsegueix l’exclusió de la homosexualitat de la LPRS per el govern de UCD. La següent meta era aconseguir la legalització de les associacions homosexuals. Això s’aconseguí a l’any 1980. Al 1982 amb el PSOE al poder s’aconsegueixen consolidar les llibertats civils mínimes. Va suposar una alliberació personal, i un procés de superar vells sentiments de culpa i autorepressió.

El 1980 els fronts d’alliberament gai ja han perdut a la majoria de militants i algunes organitzacions no tarden en desaparèixer.

Més endavant, al 1981 el governador civil de Barcelona, llança una ofensiva de tancament de locals de trobades homosexuals, es produeix una acció de protesta: la primera i única vaga d’ambient de la historia del moviment LGTB en tot el món. Es posaren d’acord per baixar les persianes la nit del 9 de desembre de 1981. La premsa va recolzar aquesta mesura. Però a excepció de casos com aquest, la crisi del moviment arribaria fins les conseqüències que imposà la irrupció de la sida.

Amb l’aparició de la sida l’aliança amb els moviments revolucionaris no avança , cada un va pel seu costat sense posar-se d’acord en com actuar. En 1985 es dona una crisi del FAGC. A partir d’aquest moment es debaten dues posicions en el país. Per una part els que volen afrontar la malaltia i per una altre part els que avantposen el rebutjament del ghetto i de tota col·laboració amb les administracions.

Les noves organitzacions que sorgeixen a finals dels 80, amb la Coordinadora d’Iniciatives Gais a Catalunya com a referent. Les circumstancies comporten la necessitat de respondre a les demandes concretes del col·lectiu homosexual i així es crea la figura del voluntariat, que no militant, que s’encarrega de donar serveis.

Al 1994 el Congrés del Diputats promulga la nova LAU (“Ley de Arrendamientos Urbanos”), per primer cop reconeix a les parelles de fet. A Catalunya el 30 de juny de 1998 es promulga la primera llei de parelles de fet de l’estat.

A finals de la dècada dels 90 assistim a un fenomen també important al país. El barri madrileny de Chueca es converteix poc a poc en una zona obertament homosexual. Per altre banda, creix i es fa més visible el moviment transsexual, de forma que les organitzacions en poc temps s’obren a incloure i recolzar a aquestes persones que desitgen adaptar el seu cos al gènere que ells senten.

En aquest punt es troba actualment el moviment LGTB a Espanya, apostant per la diversitat que indiquen aquestes sigles i lluitant per una plena igualtat legal. En aquets 25 anys els elements definitoris d’aquest període serien el progrés en els drets i l’acceptació social, que han sigut progressius. L’Estat Espanyol es pot situar entre els primers països del mon amb mes llibertat per la comunitat LGTB.

COMPARACIÓ DEL MOVIMENT LGTB ALS EEUU I A L’ESTAT ESPANYOL

La comparació entre els dos moviments LGTB als dos països l’hem elaborat seguint més o menys 3 punts que hem cregut clau per definir-los: El context històric, les formes i eines de lluita i els fites aconseguides en cada país.

Pel que fa al context històric partim de bases bastant diferents. Als Estats Units, als anys 70 ens trobem amb una societat fortament conservadora i amb una tradició excloent en quan a les minories, però formalment democràtica i que reconeixia la llibertat i els drets dels seus ciutadans. Alhora trobem un activisme religiós cristià basat en moltes congregacions i diversos grups que van mobilitzar-se i que tenien influència i en part presència en els dos grans partits, en especial en el Republicà (per exemple el cas d’Annita Bryant).

A l’Estat Espanyol provenim d’una dictadura autoritària, i d’una societat retardada en comparació a la majoria d’estats occidentals. A la vegada trobem una gran implantació del cristianisme catòlic (un dels pilars del règim), i estat social reticent a canvis bruscos per por de represàlies. Tot i així als 70 trobem les primeres mobilitzacions estudiantils i ganes de canvi polítics i socials per part dels sectors més joves de la societat, que alhora tindran una mentalitat més oberta i progressista que la generació anterior.

D’altra banda també ens trobem uns EEUU amb una nova generació de joves que reclama el canvi social i es mobilitza ens diversos fronts per reivindicar una societat millor (en contra la Guerra del Vietnam, a favor dels drets civils, etc).

I podem dir en definitiva més de 25 anys de lluites socials i en favor de les minories han fet obrir progressivament les mentalitats i la societat americana i espanyola.

En quant a les eines de lluita, ens trobem que tant als Estats Units com a Espanya el col·lectiu LGTB més reivindicatiu va organitzar-se políticament per reclamar uns drets, uns canvis legals i per influenciar sobre les seves respectives societats per a la seva acceptació. Com a moviments socials homòlegs van desenvolupar eines i mitjans bastant similars. Les ganes de visibilitzar-se van anar creixent i a la vegada reclamar en cohesió ser una comunitat acceptada. Això es plasma en totes les manifestacions i marxes organitzades per les organitzacions d’alliberament gai i transsexual, i en especial en el Dia de l’Orgull Gai que s’ha establert com a diada nacional del moviment i en un dia històric de lluita i normalització.

També com a col·lectius organitzats que funcionaven en una democràcia els podríem definir com grups d’influència o de pressió que es basen, tenint una prèvia base social, a introduir demandes en el sistema polític fent pressió a partits i actors polítics. I en aquest sentit, el moviment LGTB a San Francisco va ser pioner en una nova estratègia que va consistir en la campanya per fer Harvey Milk supervisor de la ciutat. És simplement introduir representants en el sistema de poder polític (encara que sigui a força baixa escala) que reculli les demandes dels nous grups de pressió i que representi a un col·lectiu que havia estat ignorat i silenciat.

Val dir que el cas de Milk és excepcional. A l’Estat Espanyol no podem trobar cap cas similar. El que si que podem afirmar es que un procés d’anys, els gais que havien declarat públicament la seva homosexualitat van accedir a càrrecs de poder encara que també en aquest cas no han sigut mai molt elevats. El revolucionari del cas de Harvey Milk és que es convertí en un líder polític molt important i a la vegada la difusió mediàtica que es va pels mitjans de la seva feina a Sant Francisco.

Com a estratègies similars podem analitzar que els dos moviments van teixir aliances amb altres sectors que reclamaven canvis socials. Tan a Espanya com als EEUU es va apostar per recolzar-se amb sindicats i organitzacions afins d’esquerra, per intentar aconseguir transportar les seves reivindicacions a tots els àmbits socials i normalitzar un discurs polític.

També podem observar que amb la dinàmica de les demandes socials i la forma de grup de pressió es van passar a mètodes mes expeditius com el boicot a San Francisco a una determinada marca de cervesa en solidaritat amb els sindicats de la ciutat.

Pel que fa a les fites aconseguides en cada país, no són gens fàcils de calcular. Després de quasi mig segle de lluita s’han guanyat moltes coses i s’ha avançat molt. És per això doncs que moltes de les principals organitzacions, tan als EEUU com a l’Estat Espanyol, han quedat força reduïdes en comparació amb el que havien sigut abans. Un cop moltes demandes ja van ser adquirides pel sistema i la societat, les organitzacions van deixar de tenir part de sentit i no es van saber adaptar als canvis socials afrontant noves perspectives de lluita. Tot i així, és innegable que sense aquest moviment social hagués sigut tot molt més complicat per la comunitat gai i que gran part del que s’ha aconseguit ha sigut gràcies a tota una feina que es va fer en el seu moment.

Les grans fites legals s’han aconseguit a l’Estat Espanyol. Actualment i des de el govern del PSOE el matrimoni entre persones del mateix sexe és legal així com també l’adopció de menors per part de les parelles. Progressivament i des de l’anul·lació de la LRPS s’han aconseguit un munt de drets i reconeixement social. Podem trobar encara sectors conservadors i religiosos que estan en contra de tota aquesta legislació, tot i així hi ha sectors que han evolucionat i que accepten la homosexualitat com una situació normalitzada a la societat.

Als Estats Units és bastant diferent. També podem considerar com a Espanya que en reconeixement social i normalització s’ha avançat molt, tot i així encara trobem sectors reaccionaris a atorgar més drets. Són sectors clarament conservadors i amb un fort sentiment religiós que envolten el Partit Republicà i en especial el Tea Party. A més veiem un nord del país molt més progressista que el sud, que continua amb discursos reaccionaris i molt religiosos. Això es reflexa en el mapa on es mostra la legalitat de cada estats envers el homosexuals. Veiem com a California i altres estats del nord es reconeix la unió civil i a Washington i uns pocs estats més el matrimoni gai. Així podem veure com la descentralització americana provoca que els gais gaudeixin de condicions molt variables segons els estats on visquin i alhora també això es tradueix en l’acceptació social que gaudirien en cada lloc segons la legalitat vigent.

En definitiva observem com els drets reconeguts a l’Estat Espanyol són considerables amb relació ja amb la resta de països del món. I pel que fa als Estats Units també ho són, però la lluita desenvolupada durant els anys 70 no ha donat els seus fruits als estats surenys encara recalcitrants amb tot aquest entorn.

 OPINIÓ PERSONAL I VALORACIÓ

Després de veure la pel·lícula i algun documental, llegir diferents articles i llibres sobre el moviment LGTB, la nostra perspectiva envers aquest col·lectiu s’ha enriquit.

La nostra generació ha crescut creient que la vida del homosexuals – i del col·lectiu LGTB – era igual que la d’una persona heterosexual, però ens em adonat que no ha sigut així. Anys de lluita han fet possible els drets i llibertats actuals d’aquestes persones, tot i que actualment encara segueixen treballant per aconseguir la plena igualtat. Podríem considerar que molts cops tota aquesta lluita no ha sigut explicada i per tant, no som conscients de tot un bagatge històric.

En definitiva, ens sembla que les persones d’aquest col·lectiu han de poder gaudir dels mateixos drets que la resta de ciutadans. No han de sentir-se exclosos de la societat i amagar la seva identitat sexual per poder tenir una vida normal. Creiem que les lluites desenvolupades a partir dels 70, haurien d’esser exportades a països on no es permet la llibertat d’orientació sexual i a alguns esta castigat amb pena de mort o presó.

 BIBLIOGRAFIA

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s