El Uranio en las relaciones internacionales

Aquest treball grupal correspon a l’assignatura RRII (2n Grau de Ciències Polítiques).

Tenia que respondre a:

1) Països product. i consum.; Organització político-institucional d’aquests; Pes sobre l’economia de l’urani sobre aquests; 

2) Evolució del preu; Mercat/institució que regula els preus; Factors polítics que han fet variar el preu; Respost de Nord i Sud respecte a les variacions del preu;

3) Empreses transnacionals que comercien amb urani

4) La matèria es font de conflicte entre nord i sud; Incidència político relació centre/perifèria

La qüalificació va ser de 6,83.

La matèria primera que ens disposem a analitzar en aquest treball es l’urani. Aquest element químic metàl·lic que conté el major pes atòmic de tots els elements que es troben a la naturalesa va ser descobert per dos físics alemanys -Otto Hahn i Fritz Strassmann- al 1938, descobrint posteriorment que l’urani podia dividir-se en parts i produir una gran quantitat d’energia.

El procés de conversió de l’urani en combustible s’aconsegueix a partir de separar el mineral en dues porcions: la porció amb més 235U del normal -que es denomina urani enriquit- i la porció sobrant, amb menys 235U del normal -que es denomina urani empobrit-.

L’urani es un element molt perillós degut a la seva radioactivitat i la seva toxicitat. Tot i ser una matèria de prima de controvèrsia a l’actualitat, l’urani s’ha convertit en una de les principals fonts d’energia elèctrica mundial (representa un 11,6% de la producció total de l’electricitat). L’urani és la principal font de combustible pel funcionament de les centrals nucleoelèctriques, a més de ser la matèria essencial per la construcció d’armament nuclear.

1)

Per donar resposta a la primera qüestió que se’ns presenta hem classificat els principals països que comercien amb aquesta matèria primera en productors i consumidors. Respecte als consumidors, hem cregut convenient dividir-los segons els consumidors d’urani (matèria prima) i els consumidors d’urani enriquit (matèria prima enriquida). Al Sistema Internacional hi han pocs països que disposin de la capacitat tecnològica i legal -el TLNP ho prohibeix- d’enriquir urani.

Si tenim en compte les reserves mundials d’urani constatem com els països que disposen de més no són sempre els que produeixen més. És així com Austràlia té el 23% de les reserves d’Urani del món, però en quant a extracció d’aquest ostenta la tercera posició. Per altra banda, el país que produeix la major part de l’Urani és el Kazakhstan amb un 36,5% de l’oferta mundial en2012, seguit de Canadà amb un 15% i Austràlia amb un 12%. El Kazakhstan es manté com a líder mundial de producció d’urani i, a més a més, manté la intenció de continuar augmentant la seva producció. La tendència dels últims anys ha situat aquesta sèrie de països com a líders en producció d’urani, distanciant-se dels nivells de producció inferiors de països com el Níger, Namíbia, Rússia, Uzbekistan, Estats Units i la Xina.

Només un reduït sector de països -els estats que posseeixen armes nuclears legalment, més Alemanya, els Països Baixos i Japó- tenen la potestat legal per enriquir l’urani. D’aquesta manera, la competència comercial de l’urani enriquit queda exclusivament en mans d’aquest països, mentre que la resta s’agrupen juntament amb aquest en l’OIEA per negociar les condicions de traspàs d’energia i tecnologia produïda.

Els països productors i consumidors d’urani s’organitzen politico-institucionalment a través de l’OIEA (l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica), un òrgan connex a l’Assemblea General de Nacions Unides. Aquesta organització intergovernamental  -independent del sistema de Nacions Unides- va ser creada al Juliol del 1957 a Viena (Àustria) per 56 estats, amb l’objectiu d’accelerar i augmentar les contribucions de l’energia atòmica per la pau mundial i que aquesta no fos utilitzada amb fins militars. Actualment, l’OEIA està conformada per 162 membres i actua oferint serveis i assessoria en matèria de transferència de tecnologia, seguretat nuclear i no proliferació de les armes nuclears, atenent sempre a les necessitats dels Estats membres.

Si observem el pes de l’urani sobre les economies dels països productors veiem com pels països desenvolupats que exploten aquest recurs no els hi suposa una gran entrada de capital que provoqui la dependència de les seves economies davant l’explotació de l’urani, com podria ser el cas d’Austràlia. En canvi, la tendència en els països sotsdesenvolupats es dirigeix més cap a una forta dependència sobre la seva economia de l’explotació de matèries primeres, tot i així, l’urani no té el pes com altres matèries primeres com el petroli o el gas; un exemple d’aquest cas seria el que es dona a Kazakhstan, on el petroli i el gas mantenen la seva economia i es complementada amb les explotacions d’urani.

2)

El mercat de l’urani des de la seva curta existència -datada a meitats del segle XX- ha patit importants fluctuacions. El mercat s’ha mostrat bastant inestable al llarg del temps, on els factors polítics han permès i influenciat aquesta situació. Es tracta d’un mercat liberalitzat, on l’estat a jugat sempre un paper important en la inversió en energia nuclear: cap empresa privada, durant l’existència del mercat de l’urani, ha gestionat íntegrament una central nuclear. Ens trobem amb una situació d’oligopoli amb una indispensable implicació estatal, on una sèrie de compradors i venedors -les transnacionals que operen a nivell mundial- son els encarregats de regular l’oferta i la demanda.

A partir de la formació del nou equilibri bipolar entre la URSS i els USA, i la seva conseqüent carrera armamentística -on les armes nuclears jugaven un paper dissuasiu per mantenir l’equilibri- el mercat de l’urani va començar a créixer. Primerament, l’energia nuclear derivada de l’urani va ser utilitzada en armament nuclear per les dues superpotències. Posteriorment, la demanda de l’urani va pujar considerablement degut a la creació de centrals nuclears -durant aquells anys molts estats es van embarcar en la creació de reactors nuclears per produir energia elèctrica-, així com en la inversió en tecnologia nuclear i en exploració de mines d’urani. A finals dels anys 70’, aquesta matèria prima va adquirir el seu preu màxim.

Aquest auge del preu de l’urani va suposar una davallada dels preus a la dècada dels 80’. Es a partir d’allà que l’urani es comença a utilitzar principalment amb fins civils, com a l’actualitat. A partir dels 90’, després de la recuperació del preu, el mercat es va mantenir estable; el preu es trobava al voltant de 20 dòlars per lliura d’urani. Més endavant, el preu de l’urani al 2002 es trobava a 9,6 dòlars per lliura d’urani. Però, al 2007, el preu es va multiplicar exponencialment, arribant als 140 dòlars per lliura, fet que va tenir fortes repercussions al mercat de l’urani. Aquesta alça de preus va ser deguda a la incorporació amb força de les potències emergents com la Xina i l’Índia, que es van establir com a compradores d’urani, per així augmentar les seves reserves. A finals del 2007, el preu de l’urani va tornar a baixar (80 dòlars/libra d’urani) i, al 2010, el preu oscil·lava els 40 dòlars.

En una època en la qual l’energia nuclear semblava ressorgir com a energia neta, barata i segura, l’accident de Fukushima l’any 2011 va suposar un abans i un després al mercat de l’urani, les expectatives respecte aquesta matèria primera van disminuir degut a la perillositat que suposava. Els preus de l’urani van començar a baixar amb intensitat; el desastre nuclear japonès va fer canviar el punt de vista de molts països respecte l’energia nuclear. La producció d’energia nuclear japonesa -que suposava un 7% de la mundial- va caure i es van tancar moltes centrals nuclears, fet que va repercutir al mercat mundial, on es va produir una reducció dràstica de la demanda. El desastre de Fukushima ha provocat una incertesa en la indústria nuclear a nivell mundial.

Actualment el preu de l’urani oscil·la els 40 dòlars. Per una banda, una sèrie d’actors del S.I. (com per exemple França i les empreses transnacionals) creuen en la necessitat de seguir augmentant la producció i la investigació de l’urani, argumentant que es una energia que no contribueix al canvi climàtic, és poc costosa i redueix la dependència exterior. Per altra banda, altres actors (com per exemple les ONG) es mostren contraris a l’energia nuclear degut a la seva perillositat, a la incapacitat de emmagatzemar els residus que genera i a la possible proliferació militar.

Com hem pogut observar, els factors polítics -entesos com les accions o pensaments governamentals dels estats- juguen un paper fonamental a les variacions del mercat de l’urani, així com en la geopolítica mundial que suposa aquest matèria prima tan estratègica.

3)

Si analitzem la nacionalitat de les principals empreses que comercien i distribueixen l’urani mundialment veiem que coincideixen en la seva major part amb els països que més exploten aquest recurs natural, tot i així, cal destacar la preeminència d’Occident en la seu d’aquestes empreses i les dificultats que tenen les dels països sotsdesenvolupats alhora de crear explotacions que puguin abraçar el comerç mundial. D’aquesta manera, les majors empreses productores i, conseqüentment, distribuïdores d’urani del mon són: la Canadenca CAMECO, amb mines a Canadà, Kazakhstan i Estats Units; la Londinenca RIO TINTO, amb explotacions Austràlia i Namíbia; el grup estatal Francès AREVA, amb mines a Níger, Canadà, Kazakhstan, entre d’altres; l’Australiana BHP Billiton, amb una gran mina d’urani a Austràlia; el grup estatal Rus Atomenergoprom, amb mines a Rússia i als antics països de la Unió Soviètica; i la companyia estatal Kazaja Kazatomprom amb un pla ambiciós d’expansió per la regió de Kazakhstan (Almoguera, R. i Antón, Jesús A.; 2009, p.12).

Aquestes empreses tenen plans d’expansió i proliferació de les seves explotacions al llarg del territori mundial amb l’obertura de noves mines en els pròxims anys a causa del, com es coneix a reu del món, “renaixement nuclear” que s’està duent a terme a països com la Xina, Rússia, Índia, Japó, Corea, EEUU, Regne Unit, França, Finlàndia i en un grau menor altres països.

4)

Efectivament l’Urani ha sigut i és font de conflicte entre els països del Nord i el Sud del Sistema Internacional, encara que no ho ha sigut al mateix nivell que altres matèries primeres. En tot cas, és important remarcar que els conflictes sorgits de la gestió de l’urani es centren sobretot en la possessió d’aquesta matèria primera enriquit i el desenvolupament dels programes per realitzar armament nuclear.

En els últims anys podem detectar diversos conflictes per la gestió d’aquesta matèria primera tant associada al món armamentísitic. En especial a les condemnes que han fet diversos països i organismes internacionals als programes d’enriquiment d’urani de l’Iran o de Corea del Nord. Aquests conflictes i tensions han tingut com a principal causa el monopoli  nuclear injust que es deriva dels acords TNP, on 5 països (EEUU, Rússia, Gran Bretanya, França i Xina) són reconeguts en un estatus internacional com a Països Nuclears i la resta se’ls impossibilita la creació d’aquest armament.

En el cas de l’Iran, es van desenvolupar diverses negociacions a mitjans dels anys 2000 entre aquest país, Alemanya, França i el Regne Unit ( UE-3) per aconseguir la suspensió voluntària per part dels iranians d’acabar amb el seu programa d’enriquiment, incompatible amb els acords TNP firmats per l’Iran. Amb els acord de París del 2003 sembla que es consolida el consens per acabar amb l’enriquiment d’urani a canvi d’incentius econòmics, polítics i nuclears. No obstant, a partir del 2005 les relacions amb Occident empitjoren a causa de l’arribada al poder d’Ahmadineyad, que decideix reactivar el programa d’enriquiment i les conversacions queden formalment interrompudes.

El Consell de Seguretat de NNUU, els Estats Units i la Unió Europea van decidir imposar sancions econòmiques a l’Iran i al seu banc central per intentar aturar la construcció d’armes nuclears, i també l’embargament de la compra de petroli iranià per part dels EEUU i la comunitat europea es una mostra de les sancions.

Tot i això, el 24 de novembre de 2013 representants dels cincs membres permanents del Consell de Seguretat de la ONU -Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit i  França- més Alemanya(G5+1) han aconseguit que l’Iran es comprometi a congelar el seu programa d’enriquiment d’urani.

El cas de Corea del Nord és en part diferent del cas de l’Iran, el país del Nord-Est asiàtic es veu immers contínuament en un clima de tensió i rearmament constant amb la seva homòloga del Sud. El conflicte que tampoc ha passat del nivell diplomàtic també és recent, el 2005 el país socialista declara que posseeix armes nuclears el que provoca la consternació i el rebuig internacional. Aquell mateix any el país asiàtic comença a desenvolupar proves nuclears al Mar de Japó, i a l’octubre del 2006 realitza un assaig subterrani; fets que també provocaren la condemna internacional. El 2009 el Consell de Seguretat de NNUU decideix imposar les sancions més dures fins al moment  a Corea del Nord, que havia reactivat aquell mateix any les proves nuclears.

No obstant, el febrer del 2012 Corea del Nord anuncia la suspensió del seu programa d’enriquiment d’Urani, alhora el país decideix permetre que els inspectors internacionals verifiquessin aquest fet. Però l’arribada al poder de Kim Jong-Un i l’escalada de tensions provocaren una nova prova nuclear del país asiàtic, aquest fet provocà a la vegada que els EEUU tornessin a demanar novament al CdS l’aplicació de més sancions contra el govern nordcoreà, sancions que es va acabar formalitzant. L’espiral de tensió nuclear a la península de Corea continua ascendent.

Si ens referim a Mali, ens remetrem totalment a un conflicte neocolonial a l’Àfrica, encapçalat per França que necessita grans quantitats d’aquesta matèria primera, situada en gran part al seu veí Níger, per abastir les seves nombroses centrals nuclears. El conflicte primerament es deu a la intenció de les forces separatistes del Nord de Mali -la regió del Azawad on viuen els tuareg – per guanyar més autonomia respecte al govern del país africà. Degut a aquests fets, el govern de Mali va sol·licitar recolzament militar estranger per reconquerir el nord del país, davant un aixecament dels militars. El gener del 2013 l’executiu francès respon a la demanda de Mali per lluitar contra l’expansió islamista al Sahel.

Tot i això, les verdaderes intencions dels francesos no eren més que assegurar les explotacions d’Urani que resideixen al Níger, molt properes amb la frontera de Mali. Amb la intervenció militar el govern francès s’assegurà el control sobre aquests jaciments que li permeten desenvolupar un extensa xarxa de centrals nuclears al seu país.

Històricament, podem afirmar que l’Urani ha tingut certa incidència política en les relacions Centre/Perifèria sobretot gràcies als acord TNP de 1968. Com ja hem comentat aquests acords obren un esquerda entre els països posseïdors legalment de programes d’Urani enriquit i els demés. Els anomenats Països Nuclears (PN) són en gran majoria nacions pertanyents al tradicional món occidental -excepte la Xina-, a diferencia dels Països No Nuclears que són en gran mesura perifèrics i veuen restringits els seus programes nuclears si formen part del tractat.

Bibliografia

– Bollero, D. (18 gener 2013). “La sombra del uranio sobrevuela Malí”. Público. <http://www.publico.es/internacional/449106/la-sombra-del-uranio-sobrevuela-mali> (consultat el 20 d’abril de 2014)

– Ecologistas en Acción (2007) “El precio del uranio se dispara” <https://www.ecologistasenaccion.org/article7823.html&gt; (consultat el 8 de maig de 2014)

– El Mundo (3 de Març 2006). “El conflicto del uranio enriquecido<http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/03/internacional/1136317436.html> (consultat el 28 d’abril de 2014)

– ENS (European Nuclear Society). ENS Young Generation Network.The future of nuclear lies with the young generation. <http://www.euronuclear.org/ygn/index.htm> (consultat el 10 de maig de 2014)

– Ferrer, I.(25 de Març 2014).  “Más de 30 países acuerdan reducir y proteger mejor el material nuclear”. El País. <http://internacional.elpais.com/internacional/2014/03/25/actualidad/1395775445_393474.html&gt; (consultat el 2 de maig de 2014)

– G. Sánchez (2009), “Reactores nucleares de hace 2000 millones de años y las constantes del universo ”, El aprovisionamiento de Uranio, Revista Nuclear España (Març): 23-27 <http://www2.enusa.es/publicaciones/publicacons/ponencia9_11052009.pdf&gt; (consultat el 5 de maig de 2014)

-Hernández, M.J i Quílez, Raquel.(3 Juny 2014). “El debate nuclear ¿Sí o no?. El Mundo. <http://www.elmundo.es/especiales/chernobil/debate/&gt; (consultat el 5 de maig de 2014)

-Idrimi, M. D.  ( 12 de Febrer 2010). ”Uranio, carbón y deuda externa”. Rebelión.

<http://www.rebelion.org/noticia.php?id=102071> (consultat el 5 de maig de 2014)

-Jiménez Galvez, J. ( 30 agost 2013). “El ‘efecto Fukushima’ arrastra el uranio a su precio más bajo desde hace siete años”. El País. (consultat el 5 de maig de 2014) <http://economia.elpais.com/economia/2013/08/29/actualidad/1377790318_973663.htm&gt;

– L. Guzmán (2009), “Evolución de los mercados de uranio enriquecido. Unos mercados

en optimista transición”, El aprovisionamiento de Uranio, Revista Nuclear España (Març): 18-22 <http://www2.enusa.es/publicaciones/publicacons/ponencia9_11052009.pdf&gt; (consultat el 2 de maig de 2014)

-Méndez, R. (8 juny 2012). “Desregular un sector de riesgo es un despropósito”. El País..<http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/06/08/actualidad/1339180780_122993.html> (consultat el 2 de maig de 2014)

-Méndez, R. (8 Junio 2012). “Desregular un sector de riesgo es un despropósito”. <http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/06/08/actualidad/1339180780_122993.html&gt; (consultat el 2 de maig de 2014)

-NEA (Nucear  Energy Agency).Full list of CSNI reports since 1973. <http://www.oecd-nea.org/&gt;. 10/05/2014 (consultat el 5 de maig de 2014)

– Navas,M. E.( 7 febrer 2013).”Francia, Mali y el uranio de Níger”.BBC. <http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2013/02/130205_mali_francia_uranio_niger_men.shtml&gt; (consultat el 8 de maig de 2014)

– Tarín. F (2009), “¿Hay suficiente uranio?”, El aprovisionamiento de Uranio, Revista Nuclear España (Març): 8-10 <http://www2.enusa.es/publicaciones/publicacons/ponencia9_11052009.pdf&gt; (consultat el 28 d’abril de 2014)

-Teruel, A. (24 octubre 2013). “Francia lanza una operación para evitar que resurja el terrorismo en Malí”. El País. <http://internacional.elpais.com/internacional/2013/10/24/actualidad/1382636141_488036.html> (consultat el 20 d’abril de 2014)

– R. Almoguera y J. A. Antón (2009), “La industria del uranio enriquecido

en el mundo y su preparación para el posible renacimiento nuclear”, El aprovisionamiento de Uranio, Revista Nuclear España (Març): 11-14 <http://www2.enusa.es/publicaciones/publicacons/ponencia9_11052009.pdf&gt; (consultat el 2 de maig de 2014)

-Vela, G.  (3 Juliol 2013).”China desbancará a EEUU como mayor consumidor de Uranio”. Suite. <http://suite101.net/article/china-desbancara-a-eeuu-como-mayor-consumidor-de-uranio-a43371&gt; (consultat el 8 de maig de 2014)

-WNA (World Nuclear Association).World Nuclear Association Membership.

<http://world-nuclear.org/WNA/About-WNA/WNA-Membership/&gt; (consultat el 3 de maig de 2014)

– WNA (World Nuclear Association).Supply of Uranium. <http://www.world-nuclear.org/info/Nuclear-Fuel-Cycle/Uranium-Resources/Supply-of-Uranium&gt;

https://www.ecologistasenaccion.org/article7823.html

– IAEA (International Atomic Energy Agency). Country Statitics<http://www.iaea.org/PRIS/CountryStatistics/CountryStatisticsLandingPage.aspx> (consultat el


– WNA (World Nuclear Association).World Uranium Mining Production.

<http://www.world-nuclear.org/info/Nuclear-Fuel-Cycle/Mining-of-Uranium/World-Uranium-Mining-Production/ >

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s